Lili Marleen

Lili Marleen és una famosa cançó alemanya, escrita el 1937 pel compositor Norbert Schulze sobre un poema que el soldat Hans Leip havia escrit al seu amor durant la Primera Guerra Mundial, el 1915. Das Mädchen Unter der Laterne (La noia sota el fanal) era el títol original de l'estrena de Schulze, però finalment es fa fer famosa com a Lili Marleen. La cançó va adquirir molta popularitat durant la Segona Gran Guerra en un i altre bàndol. D'Alemanya es va estendre a Yugoslavia mitjançant Radio Belgrad i l'onada d'èxit ja va ser imparable, convertint-se en l'himne no oficial de la Segona Guerra Mundial i la cançó de guerra més famosa de la història.

Després de la Segon Guerra Mundial, la ja molt popular cançó va ser adoptada per una gran quantitat d'exèrcits de tot el món, en versió cantada o com a marxa.

Una de les versions més populars és la de Marlene Dietrich. L'actriu i cantant (1901-1992), nascuda al barri berlinès de Schöneberg, és un dels grans mites de la història del setè art. Coneguda per les seves sòlides conviccions polítiques, fou una activa anti-nazi. Sona bé l'alemany.

El cel és blau, la terra blanca

El cel és blau, la terra blanca - Una història d'amor explica la història d’una noia japonesa, la Tsukiko, i la del seu vell mestre, Haratsuna Matsumoto. La solitària Tsukiko, amb 38 anys, se sent més sola que mai. El vell mestre, la dona del qual el va abandonar ja fa una pila d’anys, va cada dia a la taverna i un dia es troben allà. Parlen, mengen el mateix, beuen sake pels descosits i s’adonen que tenen moltes coses en comú. No volen buscar-se però fan el que poden per trobar-se una vegada i una altra.

La història és tendra i poètica, però situada en una cultura totalment desconeguda per a mi., la japonesa. La gràcia és en imaginar allò que no s'explica però que es pot intuir. Està escrita de manera molt delicada i suau. És una lectura relaxant.

Hiromi Kawakami va néixer a Tòquio el 1958 i fou professora de biologia. Ha llegit Murakami i n'ha seguit les seves petjades més realistes. Els personatges d'Hiromi Kawakami tenen una soledat acollidora enmig del brogit de les grans ciutats, recorda algun llibre de Murakami o la pel.lícula Lost in translation. La traducció al català de El cel és blau, la terra blanca ha arribat molt i molt tard ja que l'original Sensei no kaban (The Teacher's Briefcase) és del 2000.

De fet, es deia professor Harutsuna Matsumoto, però jo li deia "mestre". Ni "professor" ni "senyor", sinó "mestre", tal com sona.
Havia estat el meu professor de japonès a l'institut. Com que no va ser el meu tutor ni m'interessaven gaire les seves classes, no el recordava de manera especialment afectuosa. No l'havia tornat a veure des del dia de la meva graduació.

Pastorets a Sabadell

Diumenge 17 de gener de 2010, última representació dels Pastorets de Joventut de la Faràndula, de Sabadell. La platea del TMS LA Faràndula, al costat de la Rambla, és plena de gom a gom. Entre les 600-700 persones hi predomina el públic familiar. Amb 9 representacions, superen els 5.000 espectadors en una temporada.

Enceten l'obra els rabadans i l'àvia explicant la història a la vora del foc. Comencen Els Pastorets o l'Advemiment de l'Infant Jesús, de Josep M. Folch i Torres. Aquest text no m'agrada. Trobo que són molt millors els textos de Ramon Pàmies i, sobretot, el de Serafí Pitarra (el que representem a Berga, i també a Molins de Rei i a Sant Quirze de Besora). Així i tot, la posada en escena de Folch i Torres és d'un alt nivell.

Joventut de la Faràndula és la primera entitat de teatre infantil a Catalunya i a l'Estat, fundada el 1947. Des d'aleshores, ininterrumpudament, han tingut com a objectiu la producció pròpia i divulgació de teatre per a infants i la formació teatral. Durant l'any, programen espectacles preferentment destinats a públic familiar i infantil. Els Pastorets, però, han adquirit entitat pròpia dins Joventut de la Faràndula. Fins i tot, cada any es fa una versió infantil dels Pastorets sota la visió de nous directors de l'entitat.

Tenint en compte d'on ve tot plegat, s'entén que els Pastorets de la Faràndula estiguin molt dirigits als infants. Aquests piquen de mans, mengen crispetes, juguen amb les forquetes i banyes que els han comprat les tietes i àvies, riuen i s'ho passen bé. El dimoni és gros i fa por i el Rovelló té son i té gana. La durada de la representació, amb mitjaparts incloses, és de 2 hores i 45 minuts. Dos entreactes de 20 minuts cadascun només s'entenen si el públic diana són els més petits (que necessiten córrer pel vestíbul, jugar i anar al lavabo).

Artísticament, els dos protagonistes tenen molt ofici i apuntalen la funció. Tècnicament, els micros funcionen perfectament, alguns jocs de llums són molt interessants i els decorats són espectaculars. Potser la gravació musical d'organillo no acaba de lligar amb tot plegat. El treball conjunt i la caracterització dels dimonis està molt bé però, en alguns moments, de tant ritme i tants crits i gemecs atabala una mica pel meu gust. Em va agradar especialment quan la comparseria queda glaçada mentre Jepó explica la seva pena i que l'escena transcorri molts cops per la platea amb total naturalitat.
En fi, val molt la pena veure altres Pastorets per continuar aprenent i no creure's el melic del món.

11a Mitja Marató de Terrassa 2010

Diumenge 17 de gener, a les 10 del matí 2.000 corredors prenem la sortida a la Mitja Marató de Terrassa. La prova, com tantes altres en els últims anys, ha sofert un creixement força espectacular, havent de tancar inscripcions. El circuit és completament urbà però que no agrada gaire als corredors que "van a fer temps" ja que sovintegen els desnivells. La sortida i l'arribada són al Passeig Vint-i-dos de juliol, al costat de la Renfe.

Personalment no em puc queixar. Estic satisfet. He fet un temps d'1:35:49, el 544 classificat de la general. Segons el previst però anant de més a menys. Altra vegada he tornat a plantejar malament la cursa, sortint massa fort. La pujada del km 7 al 10 pel costat d'aquella rierota m'ha matat. I per rematar-ho, acabes amb els 3 últims quilòmetres de pujada. És un recorregut lletjot, vas i véns pels mateixos carrers i rambles, puges, baixes i voreges algun dels barris de la perifèria de Terrassa. Això sí: la organització, impecable. Però jo no hi tornaré.

Battlestar Galactica

A l'hora d'escollir quina pel.lícula o sèrie em miro ho tinc clar: vaig a filmaffinity i que m'aconsellin. Pots buscar directament la sèrie o pots consultar els rànkings posant-hi tots els filtres que t'interessin. The Wire i The Simpson són considerades les millors sèries de la història però n'hi ha moltes que estan molt ben valorades, Battlestar Galactica és una d'elles.

En realitat, Battlestar Galactica són dues sèries. La primera és de 1978, la sèrie amb el pressupost més gran fins aleshores. La segona (la que estic mirant) és del 2003. També han sorgit còmics, llibres adaptats, videojocs, pel.lícules i una minisèrie al voltant d'aquest fenomen galàctic.

Tot el que resta de la humanitat és Galactica, una nau de combat i unes poques naus espacials de civils, un comboi d'unes 50.000 persones. No queda ningú més. Intenten sobreviure els successius atacs cylon i les traïcions del doctor Baltar, mentre busquen la salvació en la llegendària colònia d'ubicació desconeguda: la Terra, la primera casa de la humanitat.
Els cylon són creacions humanes que es van rebel.lar contra els seus pares humans. Es veuen a sí mateixos com a forma de vida intel.ligent. Compten amb un traïdor entre els humans, Gaius Baltar, que es converteix en una figura controvertida ja que ell mateix no és plenament conscient d'haver causat la destrucció de la humanitat. Alguns cylon d'aparença humana també estan infiltrats entre els supervivents humans.
Crec que aquesta sèrie agrada fins i tot als qui no som fans de la ciencia ficció. Battlestar Galactica no són extraterrestres verds amb 6 ulls i pistola desintegradora. I no són només naus espacials i rajos làser. També aprofundeix en els personatges amb molta serietat: en la seva psicologia, ideologia, pors, religió, paranoies. Una bona análisi de la naturalesa humana.

El primer capítol:

Invisible

Adam Walker es el personatge principal d'Invisible, l'última novel.la de Paul Auster. Walker és explicat per tres veus diferents, com a mínim, en quatre parts. Hi ha diversos narradors i espais temporals. Per poder conèixer la història del jove Walker, és necessària una segona novel.la, la del mateix Walker, insertada dins del mateix text d'Auster. El protagonista és un aspirant a poeta que neix a Nova Jersey i estudia a Nova York, i més tard viatja a París. Invisible és una espècie de joc o trencaclosques molt ben construït. Altres veus narren a Walker i tracten de reconstruir el 1967, any definitiu en la vida del protagonista.

Paul Auster va néixer el 1947 a Newark, suburbi de Nova Jersey, fill d'una família provinent de l'Europa central. Va començar a escriure als 12 anys, abans fins i tot de descobrir el beisbol, un esport molt recorrent a les seves novel.les. La fama internacional li va arribar amb Trilogia de Nova York (1985-86) i l'èxit total el va aconseguir amb Leviatan (1992). Auster té un estil personal i se'l reconeix per la seva complexa arquitectura narrativa, plena de digressions, històries en la història, miratges...

Els que hi entenen diuen que Invisible no és dels seus millors llibres. No puc comparar. Només he llegit Viatges per l'Scriptorium (2006). Però Invisible és diferent, variat i gens homogeni. No es fa monòton de cap de les maneres.

Saltimbanco

Del 30 de desembre al 10 de gener, el Cirque du Soleil fa parada a Barcelona amb el seu espectacle Saltimbanco. Milers d'espectadors assisteixen aquests dies a les representacions al Palau Sant Jordi.

El Cirque du Soleil és una empresa canadenca amb base a Montreal (Quebec) fundada el 1984 per dos artistes de carrer. Cada show és una síntesi de diversos estils de circ d'arreu del món, amb el seu tema central i història. Saltimbanco és la primera gran producció. Des del 1992 està de gira per arreu del món i gairebé 6 milions de persones ja l'han vista en directe. 53 apareixen a l'escenari, amb una enlluernadora estètica de colors vius i desbordant optimisme.

Els números són extraordinàris però el que realment em fascina és la capacitat que tenen per conjuntar-ho tot: vestuari, música, maquillatge, tramoia, dansa... creant un món fantàstic amb personalitat pròpia.

Saltimbanco és meravellós. Així i tot, el millor moment de Cirque du Soleil és a Quidam. La dansa amb els vels en suspensió en l'aire i amb la preciosa Let me fall com a banda sonora. D'una excel.lència difícilment superable.

Uns Pastorets Infantils

Aquest dissabte i diumenge es fan les dues representacions de Uns Pastorets Infantils al Teatre Municipal de Berga. 126 nens i nenes a l'escenari i una quarantena de joves monitors del Grup Colònies a Borredà organitzant-ho i controlant-ho tot.

El text té la base d'alguns Pastorets ja existents però gairebé tot s'ha refet segons les necessitats de cada any. L’organització dels Pastorets suposa la continuació de la feina feta durant l’any, amb les colònies d’estiu, l’esplai, i el casal, entre d’altres.
En destaquen l'alegria i serenitat amb què es viuen. Tot està controlat, tothom sap què ha de fer. No hi ha crits, no hi ha corredisses, només els nervis justos i necessaris per mantenir aquella concentració perquè tot surti bé. És el resultat de la feina ben feta.

- Quina ximpleria se li acut a l'Emperador. Tan tranquils com estàvem!
- Ai sí, tan tranquils com estàvem!
- Què xarreu vosaltres? Que us he demanat la opinió? Doncs a callar!

Un marit ideal

Teatre Goya, entre Plaça Universitat i Ronda Sant Antoni. Fins el 2 de febrer s'hi representa Un marit ideal, d'Oscar Wilde, dirigida per Josep Maria Mestres i amb un repartiment de luxe: Joel Joan, Abel Folk, Carme Balagué, Mercè Pons, Sílvia Bel, Anna Ycolbalzeta i Camilo García.

El guió, com a text, està molt bé. La temàtica és ben actual: la corrupció política, l’ètica personal i el plantejament sobre allò què és humanament banal o no. Robert Chiltern (Abel Folk) és un marit ideal per Victòria Chiltern (Mercè Pons), un polític brillant i honest. Aquesta harmonia es veu amenaçada amb l'arribada de Mrs. Chevely (Sílvia Bel) que vol fer xantatge al Robert amenaçant-lo amb destapar un obscur secret del seu passat.
La primera part és densa, la presentació de la trama, plena d'aforismes i frases enginyoses. No aniria malament una llibreta per anar apuntant-les. Exigeix un nivell de concentració alt per part de l'espectador. Recordo que a Dublin, davant la casa de Wilde, hi ha un monument on hi ha escrites moltes d'aquestes frases de l'autor. La segona part tira una mica a vodevil, molt més lleugera i divertida.
L'obra és una proposta clàssica, sense riscos, aquell teatre de sempre. Dues hores molt agradables en un teatre confortable i admirant el treball de bons actors.

• Les dones tenen un sentit meravellós per les coses. Ho descobreixen tot, excepte el que és obvi.
• Les circumstàncies no han de canviar mai els principis.
• Les preguntes no són mai indiscretes. Les respostes sí, de vegades.