Buried

Una hora i mitja veient un tio dins d'un taüt, sense flaixabacs, sense imatges de l'exterior, tota la pel.lícula amb el Paul Conroy davant dels teus ulls, amb limitadíssima mobilitat i tan sols il.luminat per un encenedor, llanternes o un mòbil. Això és Buried. Amb aquestes escasses explicacions, veure la pel.lícula de Rodrigo Cortés no sembla una idea gaire atractiva. Tanmateix, és una de les pel.lícules més diferents, originals i ben construïdes - malgrat el risc de la proposta - que he vist últimament. El ritme decau en alguns moments i algunes escenes són sobreres (potser n'hi havia prou amb 70 minuts) però igualment val la pena veura-la.

Ja m'imagino el director, guionista, productor o qui fós mirant l'escena mítica de Kill Bill i encenent-se-li la bombeta: "Hem de fer una pel.lícula que serà la bomba" Hi ha pel.lícules que les veus i tal dia farà un any. D'altres tenen quelcom que les fa especials i, sense ser una obra mestra del setè art, se't queden gravades a la memòria. Buried és una d'elles.

Berga-Berga en BTT

A les 9 del matí d'avui diumenge, 700 corredors eren al Passeig de la Indústria de Berga a punt per la sortida. Començava la 13a edició d'aquesta popular i arrelada prova en bicicleta de muntanya. Pocs berguedans i molts foranis entre els participants. L'organització, impecable, va a càrrec de l'entitat berguedana Mussols del Pedra.

Hi havia dos recorreguts diferents: un de 24 km i un de 56 km. Tot el recorregut llarg ha estat 100% Baix Berguedà: Avià, l'Espunyola, riera de Clarà, Casserres, Gironella... No sé exactament per on hem passat però hem fet moltes voltes endavant i endarrere. La riera de Clarà l'hem travessat uns quants cops. Seria interessant veure la ruta exacte sobre mapa (n'he trobat un, per fer-se una idea). He fet un temps de 4 hores i 13 minuts. Això és molt o és poc? No ho sé. No he vist cap classificació. Tot just era la meva segona cursa/prova/marxa en bicicleta de muntanya en tota la història. No és gaire lu meu.

Tinc la sensació que sóc a la l'última fase de la meva llarga lesió al peu i el fet és que en els últims mesos no he tingut gaires oportunitats de penjar-me el dorsal. Avui m'he fet passar una mica les ganes.

La lluna de paper

Andrea Camilleri narra un nou cas de Montalbano. El comissari ja s’ha fet gran, veu passar el temps al seu davant: pensa que algun dia pot començar a perdre la memòria, algun dia es pot morir… Però s’intenta convèncer que a ell no li passarà. Entre records i més records va a parar en les paraules que el seu pare li dirigia quan era infant: “la lluna que veus al cel és feta de paper”. Ara, amb la seva cinquantena al damunt torna a creure en la lluna de paper.

Dues dones el torturen: una ben extravertida i descaradament sensual; l’altra, plena de secrets i alhora amb uns morbosos ardors. Entre les dues dames, polítics de pes, professors, regals, grans quantitats de diners, claus… el comissari es troba enmig d’un enrevessat cas. Un crim passional? Un crim per venjança?

Fa uns dies em vaig polir La pista de sorra i he seguit aquesta línia. Camilleri m'enganxa. Em fa riure. No descarto continuar gaudint de la lectura agafant alguns titols més seus.

Un cop la Michela va ser fora li va faltar temps per tancar la porta i córrer cap a l'estudi. El comissari sempre havia tingut molt bona memòria fotogràfica: quan entrava, posem per cas, en una estança desconeguda, d'un sol cop d'ull era capaç de fotografiar no tan sols la disposició del mobiliari sinó també els objectes que hi havia al damunt. I de recordar-se'n molt de temps.

Mad Men

Ambientada a la Nova York dels anys 60, la sèrie gira al voltant del conflictiu i competitiu món de la publicidat, i segueix les històries dels homes i dones que treballen a l'agència Sterling Cooper. Això és Mad Men.

Mad Men és molt aclamada per l'autenticitat de la història, el seu estil visual, els seus guions,, interpretacions dels actors, etc. Ha guanyat no sé quants Emmys i Globus d'or. Porten 4 temporades de gran èxit fins al moment. Així i tot, no m'acaba de convèncer. Reconec que és molt bona però no em desperta les ganes de mirar-me un capítol rere l'altre. Encara sofreixo el trauma post-lost. He començat a mirar diverses sèries després que s'acabés Lost però cap no m'ha despertat l'interès i emoció que vaig sentir amb els perduts a l'illa. Seguiré buscant.

Sitges Film Festival

El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya és el primer festival de cinema fantàstic del món i la manifestació cultural amb més ressò mediàtic de Catalunya. Amb una sòlida trajectòria, el Festival de Sitges està totalment consolidat i amb un creixement claríssim en els últims anys. Nascut el 1968 com a 1a Setmana Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror, el Festival s’ha convertit en una cita ineludible per a qui li agradi el cine.

Del 7 al 17 d'octubre de 2010, Sitges es vesteix de cinema. El dimarts 12 hem pogut assistir el final de la conferència del veterà Roger Corman a la Sala Tramuntana, veure el James Wan (director de Saw) concedint entrevistes a dos metres de nosaltres o fer una cervesa a la terrassa de l'Hotel Melià respirant cinema per tots els porus. A la tarda, cap al centre. Invisible eyes al Cine Prado, películ.la normaleta però molt mal acabada. La sorpresa ha estat, abans de començar, veure i escoltar el director Olivier Cohen i la protagonista Pia Mechler dirigint unes paraules a les 450 persones que omplíem el recinte. Al cap de mitja hora de pel.lícula, tots dos s'han aixecat de les seves butaques i se n'han anat. Potser no els agradava. A la mateixa hora però a l'Auditori feien Outrage, la 15a pel.lícula de Takeshi Kitano.
El Festival de Cinema Fantàstic de Sitges és molt més que la caravana de zombies que veu tothom al Telenotícies cada any. Encara hi ha dies per treure-hi el cap. Val la pena.

Estrena de Mentiders

Dissabte 2 d’octubre de 2010, la platea del Teatre Municipal de Berga era plena. Més de 400 persones van gaudir de l’estrena de Mentiders, per part de l’Agrupació Teatral la Farsa. Moltes grans companyies del país no aconsegueixen aplegar tanta gent al teatre a Berga. Sota la direcció de Jordi Torrabadella, vuit actors de l’entitat van donar vida als personatges d’aquesta peça de l'escocès Anthony Neilson, membre actiu de l'interessant moviment In-yer-face theatre. Una comèdia sense complexos, enginyosa i molt divertida. Una obra que s'escapa de l'estil clàssic de La Farsa. De fet, en els darrers anys l'entitat ha viscut una clara evolució teatral.

L'obra va ser un èxit absolut. Diguem-ho ben alt. Mentiders va complaure a actors i públic. La Farsa va fer un (dur) treball magnífic. És una llàstima per aquells qui s'ho van perdre. Potser hi haurà una nova oportunitat després dels Pastorets, ja l'any vinent. El divendres de Patum ja podrien fer això i no aquelles obres que porten. Només és un exemple dels comentaris anònims a la sortida.

I la cosa no acaba aquí. El dissabte 16 d'octubre, a les 10 de la nit al Teatre Municipal de Berga, La Farsa presenta Revisió anual (Mai no és tard), de Montserrat Cornet. Sota la direcció de Montserrat Minoves. I ja entrerem de ple en temps de Pastorets. Que el teatre no s'aturi.

Concurs de Castells 2010

Els berguedans no hi entenem de castells. No n'hem fet mai, només sabem fer la Patum. No hi pleguem res tot i que, quan veiem altres que ho senten de debò, sentim una punta d'enveja. I, això sí, se'ns queda la boca oberta en veure com un humà damunt d'un altre pot arribar tan enllà del cel. Però no hi entenem i per això Berga és a anys llum de tenir una colla castellera.

Des d'aquesta desconeixença havia vist jo els castells. Mica en mica vas llegint, mirant i conversant, vivint i respirant. Darrerament, en poques setmanes he tingut la oportunitat de viure un Sant Fèlix i el Concurs de Castells de Tarragona, dues de les cites més importants del calendari.
La Tàrraco Arena Plaça era una amalgama de colors, un espectacle estètic magnífic. 14 colles disposades a donar el millor de sí mateixes, uns 3.500 castellers. Pel què fa a la competició: primers els Verds, segons la Joves de Valls i tercers la Vella de Valls.
Més enllà de la molta informació que ha aparegut a la televisió i als diaris, tres apunts:
- Els esdeveniments els expliquem entre tots a Internet i a temps real. Ho explica molt bé Joan Antoni Baron, alcade de Mataró. En aquets sentit, La Patum 2010 va ser un dels primers exemples de narració col.lectiva i massiva utilitzant Twitter.
- Els castells són emocions. Aquest escrit de Cugat Comas ho exemplifica.
- No tot és de color de rosa, no ens enganyem. No veureu mai a TV3 la canalla plorant víctima de pressions, pors o frustracions. O rivalitats mal enteses entre colles que van més enllà del que haurien d'anar.

Des de la meva ignorància minvant, desitjo que ben aviat els Castells es converteixin en Patrimoni de la Humanitat. LA UNESCO ja tarda. De motius, en sobren.