Ans d'enyorança viuré.
Sandro Veronesi, nascut a Firenze el 1959 i resident a Prato, és un escriptor toscà, germà del guionista, actor i director Giovanni Veronesi. (director de Manuale d'amore, per exemple) El seu primer llibre, Per dove parte questo treno allegro, fou publicat el 1988. En el 2006 Sandro Veronesi va guanyar el premi literari més presitigiós a Itàlia (Premi Strega) amb Caos Calmo, un llibre molt ben valorat i popular a Itàlia. Va ser escrit del 2000 al 2005, en uns moments complicats de la vida de l'autor. En castellà, l'ha editat Anagrama i crec que no existeix la traducció en català.Després d'un fet traumàtic familiar, Pietro Paladini, un executiu triomfador i ben acomodat, decideix quedar-se davant l'escola de la seva filla per protegir-la. Des que ella entra al matí fins que en surt a la tarda. Primer, un dia. Després, un rere l'altre. Aparentment sembla que el personatge s'ha tornat boig però Pietro va despertant simpatia a mesura que avança la història. La porta de l'escola es converteix en l'escenari principal, en la particular consulta d'en Pietro, una mena de confessionari per on van desfilant un seguit de personatges secundaris molt ben definits.
Segons Veronesi quedant-se quiet es poden viure moltes més aventures que estant en moviment.Amb Caos calmo, tens la sensació sostenir un gran llibre. Que hagi guanyat un premi no és garantia que t'acabi agradant però l'altre Premi Strega que vaig llegir també em va agradar molt.
L'adaptació cinematogràfica de Caos calmo s'ha estrenat fa poques setmanes, dirigida per Antonio Luigi Grimaldi i protagonitzada per Nanni Moretti (La habitación del hijo, Caro diario, etc).
Caos calmo, una novel.la poderosa, una reflexió sobre el dolor.
Caos calmo, una novel.la poderosa, una reflexió sobre el dolor.
Amunt Itàlia! No sé què passarà aquest diumenge a la nit. Sense embuts: desitjo que els matxaquin! Em cauen bé aquests italians.
Per animar una mica l'ambient, que surtin els jugadors italians i cantin una miqueta. Quina bona veu que té el Gattuso! I el Del Piero!
Per animar una mica l'ambient, que surtin els jugadors italians i cantin una miqueta. Quina bona veu que té el Gattuso! I el Del Piero!
La cançó és Azzurro, convertida en tot un himne. Va ser escrita pel gran Paolo Conte i popularitzada per Adriano Celentano. N'hi ha més versions aquí i aquí.
A cantar! Vinceremo!Cerco l'estate tutto l'anno
e all'improvviso eccola qua.
Lei è partita per le spiagge
e sono solo quassù in città,
sento fischiare sopra i tetti
un aeroplano che se ne va.
Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro e lungo per me.
Mi accorgodi non avere più risorse,senza di te,
e allora io quasi quasi prendo il treno
e vengo, vengo da te,
ma il treno dei desideri nei miei pensieri all'incontrario va.
ma il treno dei desideri nei miei pensieri all'incontrario va.
Sembra quand'ero all'oratorio,
con tanto sole, tanti anni fa.
Quelle domeniche da solo
in un cortile, a passeggiar...
ora mi annoio più di allora,
neanche un prete per chiacchierar...
Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro...
Cerco un po' d'Africa in giardino,
tra l'oleandro e il baobab,
come facevo da bambino,
ma qui c'è gente, non si può più,
stanno innaffiando le tue rose,
non c'è il leone, chissà dov'è...
Azzurro, il pomeriggio è troppo azzurro...
Aquest grup de pop-rock es va formar el 1996 a Gernika. Però fins el 2000 no van començar Ken Zazpi de debò. El 2001 van treure el seu primer disc i l'últim va sortir a la venda el 2007.Des de mitjans d'aquesta dècada van anar fent concerts a fora d'Euskal Herria. El 2006, per exemple, van tocar al Camp Nou davant de 70.000 en el partit entre les seleccions catalana i basca. La cançó escollida va ser Instants del temps de Sopa de Cabra, que també van grabar en el disc d'homenatge a aquest grup.
Ken Zazpi (que significa "menys set" en euskera) és un grup fidel a les seves arrels i compromès amb la seva cultura i la societat.
Un grup molt interessant per descobrir en el seu conjunt. En destaco la veu de Jon Mikel Arronategi. Hi ha diversos temes interessants però, si m'he de quedar amb un, trio Ilargia, sens dubte.
Ken Zazpi (que significa "menys set" en euskera) és un grup fidel a les seves arrels i compromès amb la seva cultura i la societat.
Un grup molt interessant per descobrir en el seu conjunt. En destaco la veu de Jon Mikel Arronategi. Hi ha diversos temes interessants però, si m'he de quedar amb un, trio Ilargia, sens dubte.
Ahir dissabte, 14 de juny es va estrenar El Retaule del Flautista, al Teatre Municipal de Berga. Més de 400 persones hi van assistir. Un èxit de públic i un èxit perquè tothom qui ha treballat en el muntatge n’ha acabat content.Des de l’inici, se sabia que era un projecte ambiciós i arriscat. Perquè fer una obra amb 31 actors porta moltes complicacions, perquè confeccionar tots els vestits és una feinada, perquè composar les músiques és un atreviment, perquè actors amateurs cantin en directe i ballin és una gosadia. I, a més a més, tot aquest panorama, ha estat dirigit per un debutant. Inconsciència? Més aviat valentia.
Per si no hi hagués prou feina amb això, El resultat és per estar-ne molt satisfet. Només s’havien de sentir els comentaris de públic, actors i col·laboradors i veure les cares de satisfacció un cop acabada l’obra. 
És veritat que algú no va dir exactament el seu paper o alguna nota va sortir desafinada però aquesta exigència la deixarem per als professionals. En definitiva, més que digne.
El teatre amateur a Berga està a un alt nivell. No cal oblidar el bon treball de Tràfec Teatre i Anònim Teatre. ILa Farsa arriba als seus 50 anys amb bona salut i forces renovades. Per molts anys.
És veritat que algú no va dir exactament el seu paper o alguna nota va sortir desafinada però aquesta exigència la deixarem per als professionals. En definitiva, més que digne.El teatre amateur a Berga està a un alt nivell. No cal oblidar el bon treball de Tràfec Teatre i Anònim Teatre. I
Fotos: Sergi Fernández
Qui no coneix Harry Potter? Qui no n'ha sentit mai a parlar? Que aixequi la mà. Ningú. Les adaptacions cinematogràfiques són dins les llistes de les pel.lícules més vistes i amb més recaptació de tots els temps. Jo no n'he vist ni una, per tant, no puc opinar. I fins ara, no havia llegit mai cap dels llibres. Com que em picava la curiositat per saber perquè ha triomfat arreu del món, m'hi he posat. Les aventures del petit bruixot són llibres que han servit per fer créixer la lectura, i aquest és un aspecte que sempre cal tenir en compte.És per a infants i adolescents? Sí. És per a adults? Crec que també. El primer llibre d'en Potter, La pedra filosofal, està ple d'intriga, d'històries que comencen en trapelleries i acaben en aventures perilloses i complexes. És divertit. Enganxa.
La llegenda diu que J. K. Rowing les va passar magres al principi. El llibre que tinc a les mans, Harry Potter i la pedra filosofal, el va haver de mecanografiar dues vegades perquè no tenia prou diners per a fer-ne fotocòpies. Avui, en canvi, a Rowling li deuen sortir els bitllets per les orelles. La llegenda s'engrandeix quan s'explica que Rowling va escriure el primer llibre a la cafeteria Nicolson's d'Edimburg, perquè, a casa seva, hi feia massa fred. En fi, no sé què hi deu haver de cert.
Continuo amb les històries d'en Harry, en Ron, l'Hermione, en Neville i companyia. De moment, caurà La pedra filosofal i després ja es veurà. En tinc un bon tip si vull seguir les aventures d'en Potter.
La llegenda diu que J. K. Rowing les va passar magres al principi. El llibre que tinc a les mans, Harry Potter i la pedra filosofal, el va haver de mecanografiar dues vegades perquè no tenia prou diners per a fer-ne fotocòpies. Avui, en canvi, a Rowling li deuen sortir els bitllets per les orelles. La llegenda s'engrandeix quan s'explica que Rowling va escriure el primer llibre a la cafeteria Nicolson's d'Edimburg, perquè, a casa seva, hi feia massa fred. En fi, no sé què hi deu haver de cert.
Continuo amb les històries d'en Harry, en Ron, l'Hermione, en Neville i companyia. De moment, caurà La pedra filosofal i després ja es veurà. En tinc un bon tip si vull seguir les aventures d'en Potter.
Finalment, després que s'hagués de suspendre per la pluja el 17 de maig, aquest dissabte 7 de juny es va poder celebrar el Memorial Ricard Cuadra. El temps continuava inestable i, per evitar una nova suspensió, es va decidir fer tot el muntatge i oferir el concert al pavelló vell de Berga.
La sensació era una mica estranya pel fet que la Patum ja havia quedat enrere (i aquest concert sempre s'havia fet abans de la festa) i que el lloc no era l'habitual: la plaça de Sant Pere. Així i tot, el recinte estava ple a vessar i, un cop van haver sonat les primeres notes, es va aconseguir crear un bon clima. La sonoritat no era l'adient degut a les característiques del pavelló però, per a mi, va ser tot un èxit.
Com sempre, segur que hi ha qui no li va agradar gens el concert, que això no és Patum ni és res, etc. La Patum i el seu entorn són extremadament conservadors i tot allò que surti del com s'ha fet sempre ja atabala. Personalment penso que el resultat és molt bo i segueix fidelment l'esperit innovador i d'experimentació que tenia el Ricard, a la memòria del qual va dedicat el concert. Trobo molt interessant que músics reconegudíssims d'arreu del país coneguin, valorin i treballin les melodies de la Patum. Això dignifica la música, la festa i la ciutat. Albert Guinovart ja va participar en el concert i aquest any ho ha fet la Companyia Elèctrica Dharma, un autèntic referent històric en la música del nostre país. I molts més que en vinguin.
La sensació era una mica estranya pel fet que la Patum ja havia quedat enrere (i aquest concert sempre s'havia fet abans de la festa) i que el lloc no era l'habitual: la plaça de Sant Pere. Així i tot, el recinte estava ple a vessar i, un cop van haver sonat les primeres notes, es va aconseguir crear un bon clima. La sonoritat no era l'adient degut a les característiques del pavelló però, per a mi, va ser tot un èxit.
Com sempre, segur que hi ha qui no li va agradar gens el concert, que això no és Patum ni és res, etc. La Patum i el seu entorn són extremadament conservadors i tot allò que surti del com s'ha fet sempre ja atabala. Personalment penso que el resultat és molt bo i segueix fidelment l'esperit innovador i d'experimentació que tenia el Ricard, a la memòria del qual va dedicat el concert. Trobo molt interessant que músics reconegudíssims d'arreu del país coneguin, valorin i treballin les melodies de la Patum. Això dignifica la música, la festa i la ciutat. Albert Guinovart ja va participar en el concert i aquest any ho ha fet la Companyia Elèctrica Dharma, un autèntic referent històric en la música del nostre país. I molts més que en vinguin.
Diumenge. 7 del matí. Plaça Font del Ros. Comença la 10a. edició de la caminada de 30 km. Berga-Rasos-Berga, organitzada pel Club Esquí Berguedà. També fa 100 anys que els primers esquiadors van fer unes baixades als Rasos de Peguera, el primer lloc de Catalunya on es va practicar l'esquí.
El recorregut consta de 30 km i el de la Cursa de 24 km - que es fa conjuntament amb la Marató de Muntanya de Berga - se li assembla molt. Es puja a La Figuerassa, Corbera, Cal Déu, Tagast, els Rasets, el Padró, el Sant Crist (aparcament dels Rasos on hi ha l'esmorzar), es baixa pels Porxos, Pla de Campllong pel costat del Pi de les Tres Branques, Queralt, Sant Pere de Madrona i Berga.
La Berga-Rasos-Berga encara conserva l'encant d'una caminada i, tot i que hi ha corredors que van a competir i "a fer temps", molts dels participants aprofiten per passar un bon matí d'esport i quilòmetres. I avui feia el dia perfecte per voltar pels meravellosos paisatges del nord de Berga: sol i sense calor. Una mica més de 4 hores caminant per enmig de boscos i prats verdíssims després de les últimes pluges.
La Berga-Rasos-Berga encara conserva l'encant d'una caminada i, tot i que hi ha corredors que van a competir i "a fer temps", molts dels participants aprofiten per passar un bon matí d'esport i quilòmetres. I avui feia el dia perfecte per voltar pels meravellosos paisatges del nord de Berga: sol i sense calor. Una mica més de 4 hores caminant per enmig de boscos i prats verdíssims després de les últimes pluges.
A la vora del Weser hi ha una vila
que patí un gran flagell:
rates hi havia.
Eren tantes i tan grans
que els gats fugien
i els pobres vilatans
de fam morien.
L'Agrupació Teatral La Farsa celebra el seu 50è aniversari aquest 2008. I no podia ser d'altra manera que celebrar-ho amb un muntatge teatral: El retaule del flautista. L'obra és de Jordi Teixidor i va ser escrita el 1968. És una farsa que parteix del conte clàssic del Flautista d’Hamelín i que denuncia la situació política del moment amb un moviment escènic molt atractiu i amb cançons que animen l'espectacle. Tot i que denuncia els problemes de 40 anys enrere, molts d'ells encara són ben vigents.Hi ha moltes novetats en aquesta obra de La Farsa: vestits, decorats, cançons, actors... i un aire fresc i ganes d'experimentar amb nous estils. El retaule del flautista no és un musical però sí que hi ha cançons. I això és tot un repte. A veure què en sortirà. S'hi estan invertint esforços i hores de molta gent, segur que el resultat serà satisfactori.
Bellver de Cerdanya i Prullans han volgut homenatjar el jove atleta de Montellà i Martinet (Cerdanya) Kilian Jornet, campió del món i Europa de curses de muntanya, posant el seu nom a una nova cursa que ha celebrat la primera edició aquest diumenge 1 de juny. Es tracta de la I Cursa de Muntanya i I Mitja Marató de Bellver i Prullans - Espai Kilian. Jornet, de 20 anys, bat un récord darrere l'altre i pot marcar una època en aquest esport. Avui el Kilian també corria entre els 170 participants, però sense anar a competir. La setmana passada es va imposar en la famosa cursa de Zegama-Aizkorri.Objectius complerts de sobres a la cursa "curta" de 24 km: l'11è a la classificació, amb un temps de 2 hores i 27 minuts. Era un recorregut molt ràpid, amb poc desnivell acumulat (700 m) i que donava per poder córrer i agafar ritme en la majoria de trams. El temps i la temperatura han estat perfectes. No ha plogut i no feia calor. En fi, una altra al sac.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)