Corrent per Urbasa

Dissabte 27. 8 del matí. 3 graus positius i boira. La cosa no comença gaire bé per posar-te a córrer per les muntanyes. El temps millora una mica fins a les 10, hora de la sortida.

300 participants a la línia de sortida d'Olatzagutia, lloc d'inici i final. Els 4 primers quilòmetres són d'una forta pujada al Tontorrauni (1157m), salvant 600 metres de desnivell. Un parell de pujades més. Es puja al Zelai handi (1113 m), lloc des d'on es té una vista de la vall de Sakana. Força deslluït per la boira i el vent. Es passa per una fageda preciosa i, a partir del 15, tot de pla o avall. Aquests últims 8 quilòmetres es fan realment durs ja que portes les cames molt castigades. Finalment, 2 hores i mitja. Els catalans fem una actuació més que digne. I és que aquests bascos estan molt forts. Nosaltres potser tenim el campió del món però, en general, crec que el nivell dels bascos és superior.
Zª: 151 - Dortsala: 129 - Data: 2:29:37 - Mailak: Senior Gizonak - Herria: Berga
Guanya Zuhaitz Ezpeleta amb un temps d'1:45:46. Casi l'atrapo.
Urbasa és Parc Natural i un altiplà d'uns 1.000 metres d'altitud mitjana. Delimitat per crestes i costes abrubtes i escarpades. Té 11.500 ha. i és un destí molt habitual per gaudir de la Natura: fagedes, aigua, coves, pastures... Gran part de la cursa era per aquest altiplà i els seus entorns.
Abans del lliurament de premis, sorteig de diversos productes. Un formatge d'Idiazábal per al dorsal 129. O això és el que vaig deduir perquè l'euskera no el domino. Sort que van dir clarament el meu nom, que és l'únic que vaig entendre. Bon profit.

Al Diario de Noticias

Sanz

Crec que tothom té aquell grup o artista que escolta d'amagat i li fa una mica de cosa reconèixer que li agrada. O ho diuen amb la boca petita i si poden no ho diuen. En el meu cas és l'Alejandro Sanz. Com dius? L'Alejandro Sanz. Què? L'Alejandro Sanz. Sí, sí, m'agrada. Què passa? Tampoc no en sóc un súperfan. Ara no ens passem. Però trobo que és un músic de cap a peus i té algunes cançons realment rodones.

El Sanz el vaig descobrir molt d'hora amb allò del Pisando fuerte i Se le apagó la luz. Quan feien el Bona nit família a la ràdio. Cançons romanticones per a adolescents histèriques. Però des d'aquella època ha plogut molt i la seva música ha evolucionat a camps molt interessants com el pop-rock, el funky o el flamenc. No es lo mismo (2003) és un molt bon àlbum i l'últim, El tren de los momentos, no el tinc gaire sentit.

Corazón partío va ser considerada com a millor cançó durant 70 setmanes, innumerables premis i és un artista venerat arreu del món. Així i tot, cau malament. Deixant a part el Sanz que viu a Miami i que fa declaracions que sovint no m'agraden, el Sanz músic ha fet grans creacions i les que farà.

Wilt

No és fàcil trobar un llibre que et faci riure. Wilt n'és un meravellós exemple.

Henry Wilt, professor a l'Escola Tècnica d'Arts i Oficis, torna a veure rebutjada la seva proposta d'ascens a professor titular. A casa, les coses no li van millor. Eva, la seva dominant esposa, no para de turmentar-lo dia i nit per la seva manca d'esperit agressiu, tan sexual com professional. Després d'una experiència més aviat desafortunada en una festa d'uns americans, Henry Wilt decideix portar a terme una de les fantasies de sempre: matar la dona.

Tom Sharpe és un novel.lista anglès nascut a Londres el 1928. Va rebre el Gran Premi de l'Humor Negre al 1986. A les seves novel·les es troba un humor corrosiu, fins i tot de vegades cruel, que divideix als seus lectors entre els quals ho consideren molt ofensiu i els quals pensen que és un mestre de l'humor. Algun dels seus llibres ha estat traduït abans al català que al castellà degut, sens dubte, que des del 1992 passa els hiverns a Llafranc, a la Costa Brava. Va escriure Wilt al 1976 i després van venir altres seqüeles no tan celebrades. L'exemplar que tinc als dits està editat per Columna Jove. Wilt es va portar al cine el 1989.
És una comèdia divertida, amb un sentit de l'humor que entra molt bé. De tant en tant, s'agraeix llegir i riure.

Love

Love és un disc recopilatori de The Beatles, publicat el novembre de 2006. Conté mescles i compilacions fetes pel Cirque du Soleil per la banda sonora d'un xou del mateix nom. Va ser produït per Sir George Martin i el seu fill Giles.

Quan fa massa que tinc els Beatles oblidats trobo a faltar la dosi. I quan els escolto, poques vegades agafo el blau o el vermell o el sergent Pebre. Ha arribat un moment que, de tantes vegades que m'he empapat de la seva música, ja només escolto versions de tot tipus o noves mescles. Entre altres, les versions de la Rita Lee són molt recomanables així com la banda sonora de I am Sam.

Love és un disc diferent i ple de detalls. És Beatles però escoltat d'una altra manera. I m'agrada. Veure l'espectacle del Cirque du Soleil ha de ser un autèntic plaer. No sé si alguna vegada arribarà a Barcelona. El disc comença amb Because. Diuen que és el Clar de Lluna de Beethoven amb els acords invertits. Qui sap.

Olatzagutia-Urbasa

El dissabte 27 de setembre serem a la cursa de muntanya Olatzagutia-Urbasa, a Navarra. L'abril passat ja vam ser a Bera de Bidasoa i l'experiència fou molt positiva. La cursa, de 23,2 km i 1.367 m de desnivell positiu, transcorre pel Parc Natural d'Urbasa i comença i acaba a Olatzagutia, entre Pamplona i Vitòria. Pinta molt bé. Haurem de fer algun entrenament més per no quedar massa malament a terres basques.La web de la cursa és força ben feta. Hi tenen el mapa del recorregut georeferenciat:

Torna El Retaule

Abans de l'estiu van començar els actes del 50è aniversari de La Farsa amb la representació de El retaule del flautista, de Jordi Teixidor. L'obra va deixar molt bon regust de boca a públic i actors. És per això que el proper 21 de setembre a les 6 de la tarda, poder i poble tornaran a ser dalt de l'escenari del Teatre Municipal de Berga.
Tots aquells que us ho vau perdre, teniu una segona oportunitat de viure la història de Pimburg al Teatre Municipal. I si ja la vau veure el juny i teniu ganes de repetir ningú no us dirà que no.

Nou canvi

Em sembla que estic passant per l'adolescència bloquística. No m'acabo de trobar bé amb la meva imatge i sovint necessito canviar de roba o de pentinat.
A veure si aquest disseny dura més i m'hi trobo millor.
Perdoneu les molèsties.

L'onze de setembre i Gironella

Ja fa 8 anys que Gironella representa el seu 11 de setembre però jo mai no havia anat a veure l’obra. I val la pena.

En valoro l’espectacularitat d’algunes escenes, el marc incomparable dels entorns del Pont Vell, algunes idees escèniques boníssimes... però sobretot la implicació de centenars de persones que altruïstament fan realitat L’onze de setembre i Gironella.

L’escena del duel de tambors que precedeix la batalla és espectacular. Així com l’afusellament o la crema del poble. El Pont Vell, el poble i el riu formen un escenari natural preciós per on transcorre l’acció portada per uns actors amb un nivell general notable. La millor escena, per a mi, són els quadres plàstics amb la coral cantant de fons la pregària a Sant Jordi, escrita per Espriu. Diuen que són 250 els implicats. I possiblement són moltes més persones les que hi estan relacionades indirectament. Per tant, un projecte de tot el poble, fins i tot pot arribar a ser (si és que ja no ho és) comarcal.

L'obra també té marge per millorar. La durada (1 hora 50 minuts sense mitja part) no és excessivement llarga però el ritme és feixuc. Hi falta agilitat en les transicions i algunes escenes impactarien més si fossin més curtes.
L'obra no té un final. En té quatre o cinc. Caldria un final molt més concret i contundent. Durant l'última mitja hora tens la sensació que finalitza. Però encara no acaba de fer-ho del tot.
També hi trobo a faltar homogeneïtat. L'obra és un poti-poti format per teatre de text, concert de coral, enardiment nacional, música enllaunada, discursos i parlaments, repàs històric, quadres plàstics... Un bon reordenament donaria molta més qualitat a l'espectacle.
L'Onze de setembre i Gironella té les potencialitats i els ingredients per arribar-se a convertir en l'espectacle de la Diada de referència a tot el país.
La representació del dimecres 10 de setembre va ser un èxit. La de l'11 es va haver de suspendre per la pluja i posposar-la per avui. Que Sant Jordi negocïi una treva de la pluja per aquesta nit.

Senyor sant Jordi,
patró, cavaller sense por,
guarda'ns sempre del crim de la guerra civil.
Allibera'ns dels nostres pecats d'avarícia i enveja,
del drac de la ira i de l'odi entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda'ns a merèixer la pau
i salva la parla de la gent catalana.

Amén

La magnitud de la tragèdia

En general, no m'agraden els relats curts, els llibres de contes que ens volen sorprendre i fer reflexionar sobre el missatge. Només alguna coseta d'en Bucay m'havia arribat profundament. Potser és per això que no havia agafat mai res de Monzó. L'associava a contes curts. Però Monzó no només explica contes.

Quim Monzó, escriptor, traductor i periodista, va néixer a Barcelona el 1952. Ha publicat un bon nombre de novel·les, contes i reculls d'articles, ha estat traduït a més de vint idiomes i ha guanyat diversos premis literaris. Les seves col·laboracions als mitjans de comunicació han contribuït a fer-lo un dels autors catalans més populars.

La magnitud de la tragèdia (1989) és la tercera novel·la de l'autor. El Ramon-Maria, després d'una nit etílica i fornicatòria, es troba amb la sorpresa d'una erecció permanent. A l'inici, el to és festiu i eròtic però s'acaba convertint en un fosc i angoixat thriller. Rere el desig apareix la tragèdia. Quim Monzó aconsegueix convertir la imatge xocant de l'erecció en molt més que una excusa per a fer avançar la història.

La novel·la traça la història de dos personatges en paral·lel: el portador del membre erecte i la seva fillastra. L'Anna-Francesca és una adolescent alhora libidinosa i reprimida, que manté una relació d'alta tensió amb el padrastre. Els protagonistes apareixen en tot moment confrontats.
M'agrada Monzó perquè va al gra. No es perd en pàgines i pàgines amb descripcions que no aporten res. La narració és neta. L'exageració i la inversemblança també són una constant en la novel.la. I hi ha gags realment graciosos marca de la casa.

El Ramon-Maria va mirar alternativament metge i ajudant, decidit a no tolerar la més mínima rialleta. Però no n'hi va haver cap. L'ajudant mantenia el mateix aire abstret que abans, cosa que va molestar lleugerament el Ramon-Maria: ¿tan poc important era el que li passava que un ajudant de metge ni s'hi interessava? El metge observava les notes que havia anat prenent; li va ordenar que s'aixequés i s'abaixés els pantalons. Mentre ho feia, el Ramon-Maria va recordar el que li deia sa mare, de petit: qui cau en mans de metges no en surt mai ben parat.

Gran Balcó Nord

Chamonix es un nom mític dins del món de la muntanya, situat al cor dels Alps ha estat des de sempre una cita obligada per als escaladors, esquiadors i alpinistes, però també per els excursionistes que volen gaudir dels paisatges meravellosos d’aquesta zona. Si vols caminar, no t'ho acabes. Llacs d’alta muntanya, enormes glaceres, gorgues, boscos d’avets, faig... però sobre tot podrem contemplar la bellesa espectacular dels seus cims, a Chamonix miris on miris la natura et mostra la seva força.

A part de veure i seguir la cursa Ultra Trail del Montblanc, a Chamonix (1.035 m) també vam tenir temps de visitar altres llocs. Una exursioneta perfecta per un matí és la del Gran Balcó Nord.
Agafem el primer telefèric fins al Plan de l'Aiguille (2.308 m) on prenem un funicular per pujar al millor mirador d'Europa: l'Agulla de Midi (3.842 m). El paisatge es senzillament impressionant. Et deixa amb la boca oberta. Tens el Montblanc (4.808 m), la muntanya més alta d'Europa occidental, plantat just al davant. M'hi hauria estat hores mirant-lo.
Amb el telèferic ens situem altra vegada al Plan de l'Aiguille i comencem a caminar per un sender que recorre tota la falda del massís del Montblanc, a uns 2.000 m, de forma contínua, suau i sostinguda. Només a la part final hi ha una forta pujada. Durant els 6 o 8 km gaudeixes de la vista de tota la vall de Chamonix, les Agulles Roges i el Brevent davant nostra, a l'altra banda de la vall.
El camí arriba a La Mer de Glace, una gran llengua de gel que ocupa tota una vall. D'un any per l'altre, aquesta glacera va retrocedint i l'altura del gel va baixant. Així i tot, la vista és espectacular, amb Les Grandes Jourasses (4.208 m) al fons. Baixem per un pendent pronunciat cap a l'Hotel de Montenvers (1.913 m) on està ple de turistes que hi arriben en tren. L'excursió és molt recomanable ja que és de baixa dificultat i amb un matí veus el més destacat de la vall de Chamonix.

El curiós incident del gos a mitjanit

Aquesta novel·la no s'assembla a cap altra. El narrador, Christopher Boone, té quinze anys i pateix una forma lleu d'autisme. Sap molt de matemàtiques i poc sobre les persones i les relacions humanes. Li agraden les llistes, els sistemes, la veritat, els horaris. I no suporta el groc, el marró, les multituds, els desconeguts.

El llibre és diferent perquè en Christopher és diferent. Té una manera de veure el món molt pròpia. Per exemple, quan veu passar 5 cotxes vermells seguits al matí sap que aquell serà un “super bon dia”, però si són 5 de color groc serà un dia dolent i es passarà aïllat en sí mateix, sense menjar res, evitant comunicar-se amb ningú.
L'inici de la història és molt simple: un gos apareix assassinat i en Christopher decideix investigar el crim. Mentre juga a fer de Sherlock Holmes, va descobrint el món i les persones que l'envolten.
Mark Haddon, l'autor, va treballar durant un temps amb persones amb deficiències físiques i mentals, fet que el va ajudar amb la seva primera novel·la "El curiós incident del gos a mitjanit" (2004), que va ser guardonada amb el premi Whitbread i el Commonwealth.

El llibre està ple de petits teoremes del noi i de curiositats en les quals mai no hauríem pensat pel simple fet que són tan evidents que mai no ens parem a reflexionar sobre elles. Qüestiona contínuament el sentit comú i el comportament dels adults. Està escrit amb un llenguatge planer que el fa de fàcil lectura fàcil.

Vaig decidir esbrinar qui havia mort en Wellington malgrat que el pare m'havia dit que no fiqués el nas en els afers dels altres.
Això és perquè no sempre faig el que em diuen.
I això és perquè quan la gent et diu què has de fer, generalment és difícil d'entendre i no té ni cap ni peus.
La gent, per exemple, et diu sovint: "calla", però no et diu quanta estona has d'estar callat. O bé veus un senyal en què posa NO TREPITGEU LA GESPA, però el que realment vol dir és NO TREPITGEU LA GESPA QUE HI HA AL VOLTANT D'AQUEST SENYAL, o bé NO TREPITGEU LA GESPA D'AQUEST PARC, perquè al món hi ha un munt de gespa que es pot trepitjar.

El rei Kilian

Aquest cap de setmana es va disputar l'Ultratrail del Montblanc. En Kilian Jornet, un noiet de 20 anys de la Cerdanya, va imposar la seva llei. Amb 20 hores i 56 minuts va establir un nou rècord. El rècord té més mèrit tenint en compte que la prova tenia enguany 7 quilòmetres més de recorregut i 700 metres més de desnivell. El vencedor de l’any passat havia estat l’italià Marco Olmo, de 59 anys. Olmo va abandonar. Kilian Jornet va superar en una hora el segon classificat, el nepalès Dawa Serpa.
Dissabte 30 d'agost. Quarts de 4 de la tarda. Chamonix. Rebuda espectacular de l'heroi. Els francesos, només a l'arribada, ja es van encarregar de sembrar el dubte i la confusió dient que potser penalitzaven Jornet per no sé quines coses estranyes que només veien ells. Que diguin el que vulguin. Com els cou! Si els pica que es rasquin. El Kilian és el rei de les muntanyes. En la seva victòria no hi ha peròs i finalment l'organització ha reconegut la gran superioritat del català.
La sordida des de Chamonix va ser el divendres a les 18:30 h. Amb música de Vangelis a tota paperina, posa la pell de gallina. Més de 2.000 valents amb 166 km per davant. Una prova impressionant i una organització fantàstica.

Com a mínim, 6 berguedans van participar i acabar la prova. Van fer un paper més que digne. Tota la meva admiració per a ells.