II Cursa de Muntanya de Manresa

Avui diumenge s'ha disputat la 2a cursa de muntanya de Manresa. Els inscrits eren gairebé 300 però les pluges de les últimes hores han espantat molts corredors. De fet, jo mateix no ho tenia gens clar a les 10 del matí quan encara estava plovent. Quina mandra que fa posar-te a córrer amb pluja.
La cursa sortia i arribava a la pista atlètica del Congost. Amb els 8 o 9 primers quilòmetres puges i baixes el Collbaix i la resta, fins arribar als 19'5 oficials (realment 18,5 o 17,5), vas planejant per pistes i corriols. El recorregut transcorre de Manresa a l'oest, cap a Rajadell. Avui tot era fang. El tram final de la pujada al Collbaix, els del "pelotón" l'hem suat de valent. Trepitjat per tots els que ja havien passat, era un tobogan llis que havíem de pujar agafant-nos on podíem. Semblava una prova d'Humor Amarillo.
La cursa la guanyada Agustí Roc en homes (1 h 14) i Laia Andreu en dones (1 h 34). Jo he acabat amb 1 hora 48. A la meitat. He anat de menys a més. He sabut controlar el ritme, reservant forces per als últims quilòmetres. Satisfet. I molt enfangat.

segons l'aparatu del Lleïr

Lau teilatu

La vaig tornar a sentir ahir al tràiler de La casa de mi padre. Immensa cançó i gran versió cantada per Mikel Erentxun i Amaia Montero. Un petit regal. Una joia.

3r Congrés de Pastorets

El dissabte 21 de març es va celebrar a Mataró el 3r Congrés de Pastorets de Catalunya. 270 congressistes provinents de 35 espectacles de Pastorets d’arreu de Catalunya i uns 40 ponents i moderadors van omplir les 14 hores d'activitat ininterrompuda.
Durant el matí, van desenvolupar-se vuit tallers que van aprofundir i estudiar diversos aspectes a l’hora de concebre els Pastorets.

L’escriptor Vicenç Villatoro va fer una brillant conferència, l’actor i director Abel Folk va parlar sobre Objectiu Pastorets i el president del Centre de Cultura Popular i Tradicional Catalana Ramon Fontdevila va encoratjar a mantenir i innovar els Pastorets i tota la seva gestió com a element potent de la cultura social de Catalunya. La jornada també va comptar, entre moltes altres coses, amb una excel.lent acció teatral a càrrec de El Social de Terrassa, una intervenció a l’entorn de la màgia a càrrec del Mag Lari i un correfoc com a fi de festa.
El 3r Congrés Nacional de Pastorets de Catalunya va ser organitzat per la Coordinadora de Pastorets de Catalunya, entitat nascuda al 2006 que aglutina un grup de prop de 40 espectacles i que va creixent de forma progressiva.
Hi vam assistir 19 representants dels Pastorets de Berga. Personalment, en destaco les paraules tan ben dites d'en Villatoro, la xerrada-espectacle del Mag Lari i la representació d'uns Pastorets en 10 minuts a càrrec dels 3 actors de El Social de Terrassa. Hi ha hagut l'esforç de molta gent per muntar tota aquesta moguda i el resultat d'aquesta feina ben feta es va veure dissabte a Mataró. Un dia llarg i intens però ben aprofitat. Cansats però contents.

Més coses sobre el Congrés:
Joan Antoni Baron
Joan Mora i Bosch
Joan Salicrú

La solitud dels nombres primers

La solitud dels nombres primers és l'opera prima de Paolo Giordano. Des de fa mesos que tenia espectatives posades en aquest llibre i he hagut d'esperar fins que l'han traduït al català. la seva primera novel·la ha estat un èxit de vendes i guardonada amb el prestigiós Premi Strega.

La solitud dels nombres primers és una història d'amor estranya, d'aquelles difícils de definir, on hi ha atracció i repulsió a la vegada. En Mattia, un noi amb trets autistes, és un coco amb les matemàtiques. L'Alice és mig anorèctica i té unes relacions familiars difícils. No s'ha entès mai amb el pare i la mare pateix una llarga malaltia.

Paolo Giordano no té encara trenta anys i ja és un autor d'èxit a Itàlia. Nascut a Torí el 1982, és llicenciat en Física Teòrica i treballa a la Universitat. És l'autor més jove que ha guanyat el Premi Strega.

La solitud dels nombres primers. Meravellós. Feia temps que no gaudia tant amb un llibre. El millor que he llegit en molts mesos.

Ara jeien sobre el llit de l'Alice, ella mirant cap a una banda i ell cap a la contrària, tots dos amb les cames plegades de manera poc natural per no tenir en contacte cap part del cos. L'Alice va pensar que s'hauria pogut girar, anar a parar amb la punta del peu sota l'esquena d'en Mattia i fer veure que no se n'adonava. Estava segura que ell s'apartaria immediatament i va decidir estalviar-se aquella petita desil.lusió.

Cap dels dos no havia proposat posar música. No tenien pensat fer res, a part d'estar allà, esperant que el diumenge a la tarda passés tot sol i tornés a ser el moment de fer alguna cosa necessària, com sopar, dormir i començar una nova setmana. Per la finestra oberta entrava la llum groga del mes de setembre, que portava la remor intermitent del carrer.

XXI Mitja Marató Ciutat de Berga

Diumenge 15 de març de 2009. XXI Mitja Marató Ciutat de Berga, Gran Premi Diputació de Barcelona (prova inclosa dins el 3er Challenge de Mitges Maratons, organitzat per la Diputació de Barcelona).

La prova la van guanyar David Bernardo (1:11:03). En segon lloc va quedar Benito Ojeda i en tercera posició, l’atleta local Ricard Hierro. La guanyadora va ser Carmen Ballesteros (1:29:18) seguida d’Alba Xandri i Sílvia Soler. També es van disputar paral.lelament una cursa de 5 km i diverses proves en categories infantils. El Vall feia goig amb tanta gent corrent amunt i avall. I el dia de primavera acompanyava.
La cursa de Berga, organitzada pel Club Atlètic Berga, no és gaire apreciada pels atletes que van a fer temps. Els entorns són dels millors que es poden trobar a les mitges maratons de Catalunya, però no hi ha res pla. I als corredors d'asfalt els agraden els circuits sense desnivells per agafar ritme. És per això que costa fer bons temps a Berga, amb un recorregut farcit de pujades i baixades.

Personalment, vaig acabar amb 1 hora 39. El 96è de 204 arribats. Dins els meus paràmetres però tirant a malament. Gairebé 10 minuts més que en l'edició d'un any enrere. Em vaig enfonsar pels volts del quilòmetre 15-16 quan anava a ritme d'hora 30. Pàjara. La calor? Ritme massa fort? L'alimentació? Baix de ferro? El cert és que em va costar Déu i ajuda acabar la cursa. Els últims quilòmetres els vaig fer a més de 5 minuts i fins i tot a més de 6. Durant mitja hora ho vaig passar realment malament. Però vaig acabar. Content. I una més al sac.

Dexter

Dexter és una sèrie nord-americana basada en la novel·la L’Obscur Passatger (Darkly Dreaming Dexter en l’original) de Jeff Lindsay. Es va estrenar l'octubre de 2006 i ja passen per la 3a temporada.

Dexter Morgan és un forense especialitzat en sang en el Departament de Policia de Miami. És un nuvi fidel, un padrastre divertit, un bon germà, i tot un professional en el seu treball. Però quan arriba la nit, l'obscura identitat de Dexter surt a la llum. Busca criminals qüestionables per la seva moral i els fa desaparèixer. Els pela meticulosament, com si estigués composant una obra d'art.
L'acompanyen a la sèrie la germana que també és poli i vol millorar professionalment, la jefa que li tira els trastos, el xino rarot, el company de feina amb problemes amb la dona... I tot a Miami. Guayaberas, ritmes sabrosones, platgeta i calor.
I s'ha acabat comprar DVDs o posar la mula a descarregar. Directament des de l'Internet: pel.lícules o sèries. I pensar que jo havia vist el vídeo Beta!

Aquí podeu veure el primer capítol.

Tòquio blues

El 1987 un avió aterra i de fons sona Norwegian Wood. Toru Watanabe s'estremeix sempre que sent aquesta cançó però aquesta vegada el cop emocional és més fort que mai. Watanabe comença a recordar un paseig per un prat verd amb Naoko, i reconeix que cada vegada és més difícil recordar el rostre de qui un dia fou la seva estimada.

Tòquio blues, publicada originàriament al Japó l'any 1987, narra les dificultats i el dur camí de l'aprenentatge sentimental d'un jove japonès postadolescent a Tòquio a finals dels anys seixanta. Enamorat de la xicota d'un amic seu que s'ha suïcidat, i que és víctima d'una forta inestabilitat emocional.
Tòquio blues mostra el creixement emocional de Watanabe, la cerca de la felicitat, la incapacitat d'alguns d'aconseguir-la, anclats en el passat. Aprofundeix en temes universals com l'amor, el sexe i la mort.
Mai no havia llegit res d'un japonès. Pensava que trobaria un estil exòtic, recargolat, rar, incomprensible, lluny dels cànons occidentals. I la veritat és que no s'allunya tant del que acostumo a llegir.
Haruki Murakami té altres obres publicades en català i en castellà, però cap no ha tingut l'impacte públic de Tòquio blues. L'autor va néixer a Kioto el 1949 però de seguida es traslladà a Kobe. El 1986, desprès del gran èxit de la seva novel·la Norwegian Wood, abandonà el Japó per a anar a viure a Europa i a Amèrica. Tornà al seu país el 1995 arran del Terratrèmol de Kobe , la ciutat de la seva infantesa.
Tran Anh Hung dirigirà una adaptació cinematogràfica de la novela, que seria estrenada en 2010.

La Reiko va treure una ampolla de vi blanc de la nevera, la va obrir amb un llevataps i va portar tres gots. Era un vi boníssim, amb un gust tan lleuger que semblava fet allà mateix. Quan el disc es va acabar, la Reiko va treure una guitarra de sota el llit i, després d'afinar-la amb molta cura, va començar a tocar una lenta fuga de Bach. De tant en tant li fallaven els dits, però tot i així era un Bach com cal, amb sentiment. Era una música càlida, propera i plena de joia de tocar-la.

Cursa de Muntanya a Olost

Diumenge 8 de març, Olost de Lluçanès. 1a Cursa de Muntanya Via Fora. Arriba el bon temps i arriben les curses, marxes i travesses de muntanya. El calendari ve carregat i cada setmana són diverses les opcions per penjar-te el dorsal. Pinta especialment bé la I Cursa d'Alta Muntanya de Berga, el 10 de maig.

A Olost, era la primera edició que organitzaven. Un recorregut de 15 quilòmetres per pistes, corriols i camins sense pràcticament trepitjar l'asfalt. Un recorregut ràpid amb poc desnivell. Constants pujades i baixades però no massa llargues i poc pronunciades. Tothom ha arribat amb els peus ben molls ja que el recorregut, com ja s'havia informat, t'obligava a mullar-te els peus en tres ocasions passant per un pantà i rierols. Poc guapu! En alguns punts la senyalització no era prou clara i això ha fet que alguns atletes es despistessin una mica. I la cursa ha començat massa d'hora al matí. A les 8.30! A quarts d'11 ja havia acabat tothom. Però, si té continuitat, suposo que ja s'aniran polint aquests detalls.

El primer classificat ho ha fet amb 1:04. El meu temps ha estat d'1 hora i 20 minuts. El 74è de 171 arribats. A una mica més de 5 min/km. Bé, no?

A 200 metres de l'arribada he estat a un pèl de fer un ridícul estrepitós. S'arribava en pujada al pavelló després d'atrevessar una zona en obres, fangosa després de les últimes pluges. Abans d'enfilar la rampa cap a la recta d'arribada he sentit que em cridaven dient-me que m'havia desviat del camí correcte. Volent rectificar pel lloc més recte he saltat a una rasa i m'ha quedat una cama enfosada en el fang. Fins al genoll. L'he tret com he pogut i he acabat de fer l'última recta arrossegant uns quilos de més amb el peu esquerre. Si hi arribo a clavar les dues cames, no vull pensar què hagués passat.

Segons els aparatus tecnològics:

Berguedans amb l'USAP

Sem catalans i Sempre endavant, aquests són els lemes orgullosament proclamats per l'equip de rugbi de la Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà, més conegut per la sigla USAP.

Divendres, 6 de març. 9 del vespre. USAP - Stade Toulousain. El partit del Plus, el partit bo de la jornada. 28 berguedans a les graderies de l'estadi Aimé Giral, amb cabuda per a 12.000 espectadors. Victòria per 32 a 8. Tova. Això equivaldria més o menys a un 5 a 1 en futbol. Un gran resultat tenint en compte que jugava el líder, el Toulouse, contra el tercer, l'USAP. Amb la victòria de l'USAP la distància s'ha retallat només a un punt. A més, quan juguen contra el Toulouse és una espècie de derby per la proximitat geogràfica. I ja se sap que sempre agrada chorrear al veïns. Com si el Berga guanyés l'Avià quan va líder. No sé si val aquesta comparació. Així i tot, l'equip rival tan pels de Perpinyà com pels de Toulouse és l'Stade Français, de París, el tercer en discòrdia pel títol.

Les normes són una mica complexes i no en sé ni la meitat però va ser un partit força entretingut. El que m'agrda més és el sistema de puntuació per la classificació, premiant clarament els atacs. La victòria val quatre punts però si es fan 4 marques sumes 5 punts. I l'equip que perd el partit per menys de 7 punts també suma 1 punt a la classificació.
La nit era freda i amb molt vent,. Potser per això el públic estava tan apagat. Al principi del partit posen L'estaca, en la versió de Lluís Llach. És un intent del You'll never walk alone del Liverpool o el Celtic. Però això: només un intent. No canta ni Déu. Animen menys que al Camp Nou i no estaven especialment eufòrics per la victòria. Però els berguedans ja portàvem la festa a sobre.

La millor cançó dels Beatles

Si parlem de música, indubtablement, el millor grup de la història és el quartet de Liverpool. Uns genis inigualables. Punt.

Però quina és la seva millor cançó? Com que no hi ha uns criteris objectius per determinar-ho, suposo que cadascú té la seva. O les seves.
Avui, aquí i ara faig l'exercici absurd de fer llista. Quan la rellegeixi segur que en voldré canviar alguna.

Si estàs tou, Something, obra mestra de Harrison amb un baix exquisit, i And I love her, senzilla i tendra.
Si ets lluny, In my life. Nostàlgica.

En moments de bogeria i èxtasi, A day in life. Com m'agrada la pujada delirant. També Strawberry fields forever, amb una intro memorable, i I am the walrus. Jo sóc l'Home Ou, ells són els Homes Ou, jo sóc la Morsa!
Amb tota serenitat, Here, there and everywhere, brillant canvi de to, i Blackbird.
Optimisme directe a la vena amb Here comes the sun. Arriba la primavera, it's all right, les cares somriuen, els ocellets canten.

En la tristesa, While my guitar gently weeps o el desconsol d'una guitarra.
L'eternitat dels himnes amb Yesterday, Let it be i Hey Jude. Pels segles dels segles.
I ja per acabar, The long and winding road. McCartney, solemne al piano. Don't leave me waiting here, lead me to your door.

Ep! Reconeixereu un perfecte ignorant musical si la primera cançó dels Beatles que us anomena és Yellow Submarine. I si és dels que canta All my loviu a l'estil Manolos que el tanquin directament a la presó.

Quan toquen els Beatles a Barcelona? Hi hem d'anar.