Where is the limit?

Where is the limit? és el lema, la marca, el leitmotive de Josef Ajram. Ultrafondista, day-trader, d'origen siri, ple de tatuatges, metre noranta. Un personatge que no passa desaparcebut. S'ha especialitzat en proves d'ultrafons per etapes:, les proves més dures del planeta: Transalpine Goretex, Ultraman de Hawaii, Ultraman de Canadà, Titan Desert, Marathon des Sables...
Josef Ajram és un veterà d'Internet. És un històric del món blocaire i té presència a totes les eines que van apareixent. Cap als 4.000 admiradors al Facebook, per exemple. I últimament apareix constantment als mitjans de comunicació tradicionals (Informe Robinson, Entre línies, Catalunya Ràdio, El Mundo, ABC, etc). S'està convertint en una marca comercial. A l'ampli stock de productes Where is the limit? (braçalets, gorres, buff, seients de bici...) ara s'hi afegeix el llibre.
El llibre Where is the limit? no guanyarà cap Nobel ni ho pretén. Simplement explica les gestes esportives d'un ultrafondista i el seu context: la borsa, la família, els tatuatges, els entrenaments. Molt entretingut i fàcil de llegir. Al cap de pocs dies han hagut de fer una 2a edició. Els està venent com a xurros.
En l'últim Cicle de muntanya, el vaig veure en directe a Puig-reig. Em va semblar un tipus senzill i proper, amb una filosofia de vida molt carpe diem i amb una capacitat d'esforç, lluita i superació envejables. Segons deia ell mateix, segur que hi ha molts altres esportistes que fan gestes igual o de més mèrit que les seves, però no ho sap ningú. Josef Ajram sap comunicar, aconsegueix arribar al públic.
D'aquí una setmana, Ajram començarà la Maraton des Sables, una setmana corrent pel desert del Sàhara. Milers de persones el seguiran des de la distància i ell ho explicarà.

How I met your mother

How I met your mother és una sitcom americana estrenada el 2005 a la CBS. A l'any 2030, el personatge principal, Ted Mosby, explica als seus fills tot el que va passar fins que va conèixer la mare d'aquests. Ted explica la història a partir del 2005 quan coneix i s'enamora de Robin. Però Robin no és la mare dels seus fills. Comencen històries d'amors i desamors però sense arribar mai a conèixer la mare.
Passen per la cinquena temporada i no sé si els fills, al 2030, ja han descobert com el seu pare va conèixer la seva mare. La història transcorre bàsicament a Manhattan (Nova York) però està rodada íntegrament a Los Angeles. Són freqüents les aparicions de famosos en alguns episodis en algun paper secundari. Hi han passat Jennifer López, Enrique Iglesias o Britney Spears.
No vaig ser un gran fan de Friends però aquesta sèrie m'hi fa pensar molt. És divertida, fresca i lleugera. Per passar 20 minutets agradablement, un capítol de Comoconocí és una bona elecció.
No us deixo cap enllaç al primer capítol perquè encara em fotran al cuartelillu. Es veu que s'hi han posat forts ara amb això de la llei contra la pirateria.

Mazoni a la Font del Balç

Jaume Pla, més conegut com a Mazoni, va fer parada diumenge 21 a Gironella. Aquest mes de març Mazoni està fent una gira que compta amb 31 concerts durant els 31 dies que té el mes. La iniciativa va sorgir arrel d’una espècie de juguesca intentant emular les gires de Neil Young pels EUA. Es van decidir adaptar-ho i des de l’1 de març cada dia ofereix un concert en un municipi diferent. Per tal que no es faci monòton i que el públic repeteixi en més d’un concert Mazoni ofereix actuacions en diferents formats: sol o acompanyat. A la Font del Balç van actuar en formació de baix i guitarra.
El de la Bisbal de l'Empordà va escrivint una mena de diari en un fotolog i també s'hi pot veure l'evolució de la seva barba, que no es tallarà fins que acabi la gira/el març. També es pot seguir Mazoni al Facebook (no confondre amb www.facebook.com/mazoni)
La gira, que es va iniciar l’1 de març a la sala Bikini de Barcelona, també ha passat per Holanda. El denominador comú de les sales és que totes elles són espais més aviat íntims. A la Font, s'hi va crear bona conjunció amb el nombrós públic. I molt bon humor.
Mazoni és actualment un dels artistes més destacats de l’escena independent catalana. Ho ha confirmat amb el seu darrer disc Eufòria 5 – Esperança 0, millor disc de pop-rock 2009 segons Enderrock.
uns quants videoclips. Us deixo amb aquest de fa uns 3 anys:

Nivell mitjà ACTIC

Ja tinc una altra titulació al currículum. La Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació del Departament de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat de Catalunya m'atorga el certificat de nivell mitjà d'acreditació de competències en tecnologies de la informació i la comunicació (ACTIC). Tot aquest rotllo vol dir que tinc el certificat dels del mig (ni el bàsic ni l'alt) en "noves" tecnologies.
En teoria aquests certificats han de ser en els propers mesos/anys el que serien avui en dia els de català (B, C, D...), per exemple. Titulació oficial i homologada que acredita les teves habilitats/capacitats en una matèria determinada. Puntuable en oposicions, valorada en currículums...
S'aconsegueix amb un examen que pot fer tothom. T'inscrius online, pagues la taxa (15-20 euros), concertes dia, hora i lloc i fas la prova de poc més d'una hora. Jo he anat a l'IEFE de Manresa cansat d'esperar que el Telecentre de Berga rebi l'autorització de centre avaluador. Tot just finalitzar la prova ja t'apareix en pantalla si ets apte o no apte. No saps la puntuació final. No saps quines respostes has encertat i quines has errat. En aquests moments tinc un pdf a la meva zona privada que m'acredita el meu nivell. Ni un paper.
I és difícil? Són unes 70 preguntes, aproximadament, i les saps o no les saps. No cal (ni serveix per a res) estudiar ni posar-se nerviós. És una prova de nivell.
De moment, l'ACTIC és poc coneguda. Hi ha poc més de 2000 persones acreditades a tot el país. Mica en mica s'anirà imposant. Potser algun dia aquest títol em fa algun servei. Qui sap.

Here comes the sun

El gel es fon lentament i, amb ell, el llarg i solitari hivern. Tornen els somriures i les mànigues de camisa. El dia continua remuntant i aconsegueix empatar amb la nit al marcador. Esclat d'optimisme i primavera. Here comes the sun i jo no puc parar d'escoltar Beatles.

L'habitació de Verònica

La Susan i el Larry, una parella que s'acaba de conèixer, estan sopant en un restaurant quan un home i una dona se'ls acosten bocabadats per la gran semblança de la Susan amb una noia anomenada Verònica. La parella de vellets adorables li demanen a la Susan que es faci passar per la Verònica, morta uns 40 anys enrere, per complaure la Ceci que ja desvarieja i pensa que la Verònica encara és viva. La Susan accepta i es posa a la pell de la Verònica: la seva roba, el seu pentinat... De sobte, la situació pren un rumb totalment inesperat i sorprenent.
L'obra es va representar el dissabte 13 de març al Teatre Municipal de Berga. Tres quarts de platea plena. Amb màxima puntualitat, a les 10 i 0 minuts s'iniciava l'espectacle. Bé, començàvem bé.
El thriller, el misteri o el suspens són gèneres molt comuns al cinema però no tant al teatre. L'habitació de Verònica combina aquests gèneres i exitosament els adapta al teatre, utilitzant recursos com les llums, cançons, sons o silencis.
El text és del novayorkès Ira Levin i l'obra és dirigida pel novell Héctor Claramunt. Els quatre actors estan a una gran alçada. Lluís Soler i Mercè Montalà (una veu que sempre m'ha tingut enamorat) ho broden, Miquel Sitjar també compleix molt bé amb el seu paper i, a mi personalment, no em va convèncer l'actuació de Sílvia Marty. El seu accent em costa molt.
En general, vaig sortir molt satisfet d'aquest thriller teatral.


Córrer per ser feliç

El periodista esportiu de TV3 Arcadi Alibés va córrer la seva marató número 100. Va ser el 7 de març a Barcelona on hi va haver récord de la prova i de participants. Les maratons de l'Arcadi estan repartides pels 7 continents. Per celebrar aquesta històrica marca, Alibés ha relatat en primera persona les seves vivències com a corredor de fons. Totes les fites, viatges i anècdotes en el llibre Córrer per ser feliç. 42 motius i 195 raons per córrer.
Jo sóc corredor de muntanya. M'agraden els camins irregulars, els desnivells, els trams tècnics i córrer envoltat de verd. Així i tot, tasto l'asfalt de tant en tant. He fet curses/marxes de molta més distància per muntanya però em falta completar una cursa en pla de 42.195 metres. I és per això que m'ha caigut la baba més d'un cop llegint Córrer per ser feliç.
Pel moment personal, m'ha cridat especialment l'atenció el capítol de les lesions. És contraproduent negar el problema, cal paciència perquè el cos es recuperi i prudència per no recaure. Però com es troba a faltar quan no pots córrer!
L'Arcadi, des de la seva posició de personatge públic, ha ajudat a dignificar l'atletisme popular. En aquest aspecte, tots els corredors anònims li devem que hagi contribuït a difondre la nostra passió. El de l'Ametlla de Merola ha aparegut a tots els mitjans de comunicació explicant que correm perquè ens fa sentir millor, perquè ens fa guanyar qualitat de vida. Correm per ser feliços.

(...) el corredor de fons popular corre perquè hi troba un punt de llibertat i felicitat, que l'ajuda en la seva vida personal, en el seu dia a dia, que inclou tota una colla d'ocupacions i preocupacions particulars, familiars, laborals, socials...
Correm perquè ens agrada. I punt. El que agrada contribueix a augmentar la nostra sensació de felicitat.

Nevada a Berga

Després de 20 hores de nevada feble però ininterrumpuda no me n'he pogut estar d'anar a fer un volt per la meva ciutat. Conscient que la que ha caigut avui la veurem poques vegades.

Torna Obrint Pas

El 17 de març, a l'Auditori de Burjassot a València, torna el millor grup del país. Després de més d'un any de silenci, tornaran a sonar les dolçaines i els ritmes positius d'Obrint Pas. El concert s'emmarca en l'inici de La Gira 2010 d'Escola Valenciana que enguany recorre amb més potència que mai tot el territori. Servirà per escalfar motors i quallar noves cançons que enregistraran aquest estiu en un nou disc. No és que hagin parat del tot, ja qué durant l'últim any han realitzat concerts a Suïssa, Croàcia, Palestina, Castella i Euskal Herria, a banda de realitzar altres activitats.
Obrint Pas és un d'aquells grups que admiro. Per la seva trajectòria, pel seu missatge i per la seva música. Perquè escolto Obrint Pas i em passen tots els mals, m'omplen d'optimisme. Perquè em fan trempar!