8a Marxa dels 3 pics

Dissabte 29 d'agost. Navàs. Dos quarts de set de la tarda. Més de 30 graus. Comença la Marxa dels 3 pics.
Aquesta cursa de muntanya és una mitja marató (21'1 km) que passa pels tres pics que envolten Navàs: el pic de Sant Genís, el pic de l'Àliga i el turó del Lledó. L'organitzacio va a càrrec del Centre Excursionista de Navàs. Paral.lelament se celebra una caminada nocturna amb un recorregut de 13 quilòmetres, seguint una part de l’itinerari de la Marxa dels Tres Pics.
La distància de mitja marató sempre em fa respecte. O estàs entrenat i no tens cap contratemps o pots acabar pagant molt fort. No competia des de feia un mes i mig i estic molt satisfet de la cursa que em va sortir. Vaig baixar de les 2 hores anant gairebé tota la cursa a ritme de la tercera noia. El 57è de 226 arribats. 1 hora i 54 minuts, a 5'38''/km. No està gens malament. La cursa la va guanyar amb molta autoritat el Just Sociats amb 1:22:05.
El recorregut passa principalment per pista i gairebé no xafa asfalt. La pols i la calor van endurir una mica més la cursa. Alguns dels trams coincideixen amb els de la Marxa Romànica i la Ruta de les Colònies. Sembla que no pugi ni baixi gaire però al final acumules un desnivell de 1630 metres (negatiu i positiu). Algunes pujades me les vaig agafar caminant.
El dia es va escurçant a finals d'agost i la majoria de corredors vam arribar de fosc a la plaça de l'ajuntament de Navàs on hi havia un bon avituallament per recuperar forces.

UltraTrail Montblanc 2009

Durant el cap de setmana del 28, 29 i 30 els voltants del Montblanc (4.810 m) seran plens de milers de corredors fent hores, hores i més hores de camí. Es disputa l'Ultra Trail del Montblanc, la volta al cim més alt de l'Europa occidental. Un màxim de 46 hores per fer els 166 km començant i acaban a Chamonix i passant per França, Itàlia i Suïssa. Gairebé 18.000 metres de desnivell acumulat: més o menys el desnivell que hi ha des del nivell del mar a l'Everest i tornar a baixar.
L'any passat el Kilian Jornet va fer una exhibició. 20 hores i 56 minuts, clavant-li una hora al segon i fent récord de la prova. Malgrat la ràbia que els va fer als francesos, es va imposar amb una autoritat insultant. La gent no s'ho creia: un noiet esquifit de la Cerdanya passant la mà per la cara a la flor i nata del muntanyisme mundial. L'arribada del Kilian a la plaça de Chamonix és dels moments més emotius que he viscut en aquest món muntanyeru. Aquest any hi torna a ser i amb ganes de gresca.
En la prova del 2008, un berguedà va quedar en la posició 82 de gairebé 1.300 arribats. Un resultat excel.lent.

Els 2.300 corredors-caminadors de l'UTMB 2009 prenen la sortida el divendres 28 d'agost a les 18:30 des de Chamonix. Aproximadament, la meitat es quedaran en l'intent i hauran d'abandonar a mig fer.
Al mateix temps, es fan altres curses com, per exemple, la "curta" de "només" 98 km i de més d'11.000 metres de desnivell acumulat. Aquesta comença a Courmayeur (divendres al matí) i acaba a Chamonix. De distància és com la Núria-Queralt però amb uns milers de metres més de desnivell.

Els corredors-caminadors de la CCC (Courmayeur-Champex-Chamonix) prenen la sortida el divendres 28 d'agost a les 10 del matí des de Courmayeur. Tenen, de màxim, 26 hores per completar els 98 km.

Txarlazo

Aprofitant la visita al País Basc vaig fer una excursioneta al Txarlazo, la muntanya que presideix la vall d'Orduña. Després d'unes quantes visites i de córrer, per exemple, per Urbasa i pel Bidasoa, no em canso de continuar descobrint aquell país.
El Txarlazo es la muntanya més representativa de l'escarpada i salvatge Sierra Salvada, al límit entre Àlaba, Biscaia i Burgos. Es troba a 927 m i l'ascenció la vaig començar des d'Orduña, a 283 m. El camí no presenta gaires dificultats tot i que hi ha algunes rampes al final on guanyes desnivell ràpidament. Pràcticament tot per una pista amb grava que es va cargolant i enfilant. Per tenir referències de duresa: una mica menys que fer la Figuerassa des de Berga.
És una excursió maca i no massa exigent, molt aconsellable en dies serens i gens recomanable quan la boira s'intal.la a tota la serra, que és molt sovint. Des de dalt es veu la panoràmica dels cingles tallats de la Sierra Salvada, la Vall d'Orduña i el Monte Gorbea, emblema d'Euskadi, al fons. La zona és força abrupta i freqüentada per voltors que sobrevolen els barrancs. També és una zona ideal per volar-hi amb parapent. L'única sortida còmode des d'Orduña és cap al nord, per Amurrio i Llodio fins a Bilbao. Per tots els altres cantons està protegit pel Txarlazo i altres muntanyes d'altitud similar, formant una espècie de U.
Respecte al caràcter religiós de la muntanya, a principis del s.XX s'hi va construir un monument imponent de més de 25 metres, dedicat a la Virgen de la Antigua, patrona d'Orduña i que la llegenda diu que va aparèixer just en aquest punt. No sé quantes tonelades pesa però persiuncàs jo no em vaig estar gaire estona badant per allà sota. L'estratègica posició del Txarlazo també fa que a dalt t'hi trobis nombrosos repetidors de televisió i antenes de tot tipus.
El País Basc és fantàstic, entre moltes altres coses, per fer-hi senderisme i córrer per la muntanya. Paisatges verdíssims i camins amables. Em recorda molt al Prepirineu català, el terreny on em moc més a gust.

Mostra un mapa més gran

Versions dels Beatles

Això dels Beatles no sé massa com definir-ho. Estic temporades que ni hi penso i, periòdicament, em vénen febrades i no puc parar d'escoltar-los, llegir-los i admirar-los. Amb la visita a Liverpool fa poques setmanes, la febre m'ha tornat a pujar i, aquesta vegada, no baixa. Em curaré, doctor? Per cert, no m'ho havia passat mai tan bé en un museu com al dels Beatles a l'Albert Dock de Liverpool. I a The Cavern s'hi ha d'anar, tot i que més guiri no ho pot ser.
Fa un temps ja vaig parlar de la remescla que va fer el George Martin amb Love i vaig intentar triar la millor cançó dels Beatles. Tenia pendent el tema de les versions.

Com que els temes originals poden arribar a saturar quan els has escoltat milions de vegades, sovint escolto relectures de les cançons dels Beatles.
De versions dels Beatles se n'han fet infinites. La majoria són una merda, per dir-ho clar. No aporten res. Més hauria valgut que no s'haguessin enregistrat mai. Però hi ha algunes excepcions interessants.

Hi ha nombrosos discos sencers que versionen Beatles. Els dos que m'escolto més són:
I am Sam. Tot el que sona en aquesta pel.lícula, protagonitzada per Sean Penn, és Beatles. No recordo si la peli era bona o no. Jo només escoltava. Tot el disc és recomanable, especialment la versió d'Across the universe de Rufus Wainwright i la depriment Help! de Howie Day.
Come together: America Salutes The Beatles. Un tribut, fet el 1995, de la música country als Beatles. És un disc en conjunt molt digerible però en destaco especialment la versió de All my loving, amb un solo magistral de Chet Atkins.

Però n'hi ha molts altres.
Bossa n'Beatles. 14 temes dels Beatles cantats per Rita Lee amb estil bossa nova i altres ritmes llatins. Bon disc.
Bob Belden presents: Strawberry fields. És un disc de jazz-rock fresc, relaxant. Força desconegut però que està molt bé.
Motown meets The Beatles. Versions dels Beatles produïdes per la llegendària discogràfica Motown i interpretades pels artistes soul més representatius del segell: The Supremes, Stevie Wonder, The Temptations. És soul. L'àlbum, en conjunt, no m'agrada tant com els dos primers. El Marvin Gaye fa la versió més entrenyable que mai hagi sentit de Yesterday. Preciosa.
RMM Tropical Tribute to The Beatles. Els Beatles en salsa. Una cançó fa molta gràcia però sóc incapaç d'escoltar-ne més de dues seguides.
De discos prescindibles (o no) n'hi ha molts altres: en rumba, en jazz, en punk, en dance, en chill out, en tango, amb orquestra simfònica, amb guitarra, amb piano... En aquesta web hi ha un interessant recull.

Innumerables artistes han versionat cançons sueltes dels Beatles. Són famoses With a little help for my friends del Joe Cocker, I am the walrus dels Oasis, Helter Skelter dels U2 o Come Together dels Aerosmith. Però aquesta llista no acabaria mai.
I ja per acabar, torno a demanar pena de presó per Los Manolos per haver cantat allò de l'all my loviu, la versió més pudent que s'hagi fet mai dels Beatles.

Canvis de disseny

Amb aquesta caloreta m'han agafat ganes d'anar a la pelu i fer un canvi de look. Feia mesos que utilitzava la mateixa imatge i m'agrada remenar l'administració del bloc sense entendre-hi gaire res. És la millor manera d'aprendre'n. És molt emocionant saber que amb un petit error ho pots engegar tot a fregar.

Després de mirar unes quantes plantilles, m'he decidit per l'Evidens. No sé si és millor o pitjor que l'anterior (la Forte) però així canvio una mica. Encara hi ha coses a millorar però mica en mica l'aniré dominant.

Ruta dels Estanys Amagats

Després d'haver completat els últims anys els Carros de Foc i els Cavalls del Vent, era el torn dels Estanys Amagats. De fet, l'objectiu principal era poder fer la Porta del Cel però per diversos motius queda per una propera ocasió. Aquest sistema de rutes circulars s'esta posant de moda als últims anys i és una molt bona manera per conèixer una zona de muntanya en pocs dies.

La millor ruta en quant a paisatge i organització són els Carros de Foc, sens dubte. Els Cavalls del Vent van al darrera i als Estanys Amagats encara els queda camí per recórrer. S'ha de tenir en compte que la ruta de la Cerdanya és la que fa més poc temps que està organitzada com a tal.

La Ruta dels Estanys Amagats són 73 km (mínims, sense fer els cims) per la Cerdanya nord-occidental i Andorra. Es pot començar per diversos punts i la pots programar en un sol dia o en cinc o sis. El grup de quatre vam començar i acabar a Talltendre i la vam completar en dos dies, fent nit al Refugi de l'Illa. Unes 30 hores caminant. El récord el té el Kilian Jornet amb poc més de 8 hores.
Podeu descarregar-vos la crònica:

L'evolució de Gossos

Quan Gossos va aparèixer en escena a mitjans dels 90 jo també era d'aquells que pensava on van aquests quatre peluts amb guitarres? Els seus primers discos com Gossos (1993) o En privat (1996) em feien molta ràbia. Cançons com Baby only you i Rera teu em provocaven vergonya aliena.

Vaig deixar la seva pista durant anys simplement perquè no m'interessaven. Amb l'incorporació de la bateria en la formació van fer un gir i me'ls he tornat a escoltar a partir d'Oxigen (2007), un disc amb cançons molt interessants, i fins i tot he anat a algun dels seus directes.

Gossos han madurat i ja no són aquell grup d'alucinats que feien cançons per a adolescents. Actualment són una banda respectable, amb un so autèntic i amb un directe més que digne. M'agrada el so dance, a l'estil U2, de A cada pas o No és nou, o les revisions (millorant moltíssim els originals) de Condemnats i Quan et sentis de marbre. D'Oxigen en destaco Nits de Glòria, Corren o En un instant. Us deixo amb la que dóna nom al disc, la 2 del CD, per exemple:

La reina al palau dels corrents d'aire

Luftslottet som sprängdes (en suec) és l'últim llibre d'Stieg Larsson. Literalment es traduïria com El castell d'aire que va explotar però els que hi entenen l'han titulat com La reina al palau dels corrents d'aire.

Aquest és el tercer i últim volum de la trilogia de culte que ja ha seduït a milions de lectors arre del món. El desenllaç de Millenium. El final dels tres totxos de portades similars, títols difícils i lectura fàcil.

Després d'haver-me llegit Els homes que no estimaven les dones i La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina no em podia plantar, seria motiu de cesse. Havia de llegir sí o sí La reina al palau dels corrents d'aire.

El llibre comença amb un ritme trepidant des de la primera pàgina ja que continua directament on es va acabar el segon. Intrigues, acció, investigacions... en la línia dels anteriors. Si no ho és ja, la Lisbeth Salander es convertirà en un personatge de culte arreu del món. Larsson ha creat una icona estranya però atractiva, una heroïna víctima de la societat, rebel i obstinada. Un dels personatges més interessants que mai hagi llegit.

Per cert, molta gent es queixa de les faltes que hi ha en la versió catalana dels 3 llibres. Potser estic tan enganxat en la lectura que ni me n'adono.

Segur que els genis-intel.lectuals que aprecien la literatura en majúscules opinaran malament de la trilogia Millenium. I diran que és vulgar, ordinària, sense qualitat i blablabla. Doncs que els bombin. Els lectors normalets i limitadets que no pertanyem al seu estatge superior hem gaudit moltíssim amb els centenars i centenars de pàgines dels 3 volums. Llàstima que tot té un final.

The Werewolves

Fa uns quants mesos ja vaig parlar sobre el joc que m'ha fascinat més des del dia que hi vaig jugar per primera vegada: El vilatà. Havia investigat sobre l'origen d'aquest joc sense gaire fortuna. Sabia que estava editat com a joc de taula però no en sabia el nom oficial, pel qual era conegut internacionalment. Finalment, el vaig trobar una mica per casualitat en una botiga especialitzada a Londres, just davant del British Museum. El joc editat es diu The Werewolves i, segons qui me'l va vendre, és un joc molt popular arreu d'Europa. Segons les zones és conegut amb molts altres noms. Per dir-ne alguns: Are you a Werewolf?, Chupacabras, Lupus in Giocando, Lupus in Tabula, Mafia, Mayday o Polar Bear. O El vilatà, en la nostra zona. Les normes sempre varien segons l'adaptació i el país on es juga.
El joc que tinc a les mans conté 24 cartes del tipus "Magic": 4 werewolves, 13 townsfolks, 1 fortune teller, 1 thief, 1 hunter, 1 cupido, 1 witch, 1 little girl i 1 sheriff. Els rols són si fa o no fa els que ja coneixia amb algunes noves introduccions i/o altres maneres per anomenar els personatges. Per jugar-hi no són imprescindibles unes cartes. Al Vilatà sempre hi hem jugat amb paperets i seguint les nostres regles adaptades.
Es pot trobar força informació a la xarxa. Hi ha tantes variants, normatives, estadístiques i tanta malaltia arreu del món per aquest joc que donaria per fer un treball molt més prodund. En Dimma Davidoff diu que va inventar el joc Mafia al 1986 a Moscou i que, d'allà, es va estendre ràpidament arreu del món. Es podria anar estirant del fil i no sé si s'acabaria mai.